Sèries: Ted Lasso

Sovint començo les meves entrades sobre sèries amb una introducció sobre com les vaig descobrir, i el cas d'avui no serà una excepció. Però el que diré d'ella serà diferent d'altres cops: no en vaig conèixer l'existència perquè em cridés l'atenció la participació de cap intèrpret dels que en formaven part, ni el tema, ni per campanyes publicitàries.

Només en coneixia el nom perquè alguns companys de Retroscroll -perquè al capdavall som persones amb aficions més enllà dels videojocs- la seguien, però quan en vaig fer una ullada a la Wikipedia per saber de què anava tampoc no em va dir gran cosa. A més, semblava que el seu origen era una mena de conya, i anava sobre esports. Que m'agraden, eh? Però en format de ficció potser no tant. 

Doncs bé, amb el temps vaig acabar tenint l'ocasió de veure-la, els companys hi insistien i gràcies a una promoció amb la compra de la PlayStation 5, que consistia en 6 mesos de prova d'Apple TV, la plataforma que té aquesta sèrie, i de la qual he parlat quan he escrit entrades sobre altres sèries que hi he vist, al final la vaig veure. I sort que ho vaig fer, com veurem a la meva valoració final. 

Ted Lasso és el nom d'aquesta producció que va néixer d'un personatge que l'actor Jason Sudeikis havia interpretat per a uns vídeos promocionals per a l'NBC sobre un entrenador de futbol americà que era contractat per liderar un equip de futbol anglès, i després en uns esquetxos del programa Saturday Night Live, però tot plegat va acabar desembocant en una sèrie de tres temporades que s'ha pogut veure entre 2020 i 2023 i que, si deixem de banda la premissa, que pot resultar poc atractiva per a un públic interessat en coses més "serioses", resulta que hi descobrirem una sèrie meravellosa, que és el que m'ha passat a mi.

Perquè la història comença així, amb més molla ara que ha esdevingut una sèrie de debò: un entrenador de futbol americà que ha aconseguit l'ascens d'un equip a la primera divisió de la lliga universitària de futbol americà i s'ha fet viral per un ball durant la celebració de la fita és contractat per la nova propietària del fictici club de futbol londinenc AFC Richmond, molt modest, sense tenir ni idea del futbol europeu.

El senyor Sudeikis interpreta aquest Ted Lasso del títol, un paio tremendament optimista, amable i ingenu que aprofita l'avinentesa de la separació amb la seva dona per provar sort en aquesta nova feina que li ha sortit a l'altra banda del gran bassal, tot i que, com dic més amunt, ni tan sols coneix les normes d'un esport que, tradicionalment, als Estats Units s'ha menyspreat una mica, en part també per la gran popularitat que allà hi tenen esports com el bàsquet, el beisbol, l'hoquei sobre gel i, és clar, el seu football. 

El xoc cultural que pateix en Ted és notable: dels Estats Units profunds a Londres, la capital del país del te, que no li agrada gens, i un entorn que no entén gaire les seves bromes sovint  basades en referències culturals molt específiques ni tampoc el seu caràcter extremament alegre, ratllant en Ned Flanders, que amaga problemes personals, entre els quals la tristesa amb què porta la separació tant de la seva dona com del seu fill, que s'ha quedat al seu país. 

A més, com que se l'ha contractat per fer una feina que no està preparat per fer, i li toca un equip que no és gaire bo, els resultats no acaben de ser els que l'afició espera i de seguida se la posa en contra.

Tot això ja ho tenia previst la seva cap, la Rebecca Welton (Hannah Waddingham), la nova propietària del club després de l'acord de divorci amb el seu exmarit i expropietari de l'equip. Per venjar-se d'ell, que la va enganyar múltiples vegades i és d'aquells malparits a qui totes les maldats els surten bé, pretén enfonsar l'equip que ell encara estima tot fent que baixi totes les categories possibles del futbol anglès.

Evidentment, no n'ha informat en Ted, a qui tracta amb una falsa amabilitat -tot dissimulant el menyspreu cap a la seva lluminosa personalitat-, però encara que al principi no ho sembli anirem descobrint la cara més humana i vulnerable de la Rebecca ben aviat, i esdevindrà un dels personatges més entranyables del repartiment.

En Ted no ha arribat sol a Anglaterra: l'ha acompanyat el seu ajudant i amic des de fa molts anys, en Beard (Brendan Hunt), a la dreta de la imatge. Es tracta d'un personatge amb un caràcter força diferent del d'en Ted, que mesura les paraules però que deixa anar contundents píndoles de saviesa. Val a dir, però, que també és força estranyot.

A l'esquerra hi tenim en Nate Shelley (Nick Mohammed), encarregat del material del Richmond, extremament tímid i víctima habitual de les bromes dels jugadors de l'equip. Aquest és un dels personatges més interessants de la sèrie, per l'evolució que mostra al llarg dels 34 episodis que dura. I ens trenca el cor en més d'una ocasió.

Qui és absolutament adorable i el meu personatge preferit des del primer episodi, però, és la Keeley Jones (Juno Temple, segurament una de les cares més conegudes del repartiment juntament amb el protagonista, tot i que cap dels dos és un top de Hollywood). 

Ella és una model que s'acosta a la trentena i aparentment és el típic personatge superficial que no és ningú sense la seva parella, en aquest cas un dels futbolistes del Richmond, però aviat veiem com no té ni un pèl de ximple i és tota una professional de les relacions públiques, a més d'un tros de pa.

El seu company és en Jamie Tartt (Phil Dunster), més jove que ella i el golejador de l'equip, cosa que té ben present perquè, tot i que es tracta d'un equip modest, és perfectament conscient que el necessita i té els fums ben apujats, també com a home famós i atractiu. 

Ben immadur tant per edat com per actitud, també presenta una interessant evolució al llarg de la sèrie, demostrant un cop més la capacitat dels guionistes de ficció per fer que els nostres sentiments envers els personatges fluctuïn. 

A qui no li cau gens bé és a en Roy Kent (Brett Goldstein), un altre dels meus personatges preferits, que és un jugador més veterà -amb experiència fins i tot al Chelsea- i molt temperamental que es passa el dia rondinant, dient paraulotes i grunyint -per això m'agrada tant-, però que en el fons, i es deixaria tallar una cama abans de reconèixer-ho, té un costat sensible i és bon paio.

Fa el paper de mentor i líder de la resta de l'equip atesa la seva experiència, tot i que, sense tenir una edat tan avançada com alguns futbolistes d'ara, sap que físicament ja no és el que era i que els seus dies sobre el terreny de joc estan comptats. 

Qui sí que és tremendament bon paio és en Sam Obisanya (Toheeb Jimoh), un jugador molt jove que comença a destacar quan el canvien de posició al camp i que rarament perd el somriure, però quan li passen coses dolentes tampoc perd les maneres. 

Podríem parlar d'uns quants membres més de l'equip, com per exemple el simpàtic Dani Rojas (Cristo Fernández), encara més optimista que en Ted, però a en Sam se li dedica més metratge que a la majoria, i fins i tot protagonitza una improbable però bonica història d'amor, de manera que per algun motiu deu ser.

Entre els personatges secundaris fora del club en si tenim una colla d'aficionats del Richmond que segueixen tots els seus partits des del pub de la Mae (Annette Badland), la propietària de caràcter fort que els serveix les cerveses i que no és menys fanàtica de l'equip que ells.

També coneixerem en Rupert Mannion (Anthony Head), l'insuportable exmarit de la Rebecca, la molt sàvia però també molt jove neboda d'en Roy, la Phoebe (Elodie Blomfield), l'implacable periodista Trent Crimm (James Lance) o el nerviós Leslie Higgins (Jeremy Swift), el número dos del club i de la Rebecca.

A hores d'ara potser us esteu demanant, com em passava a mi, com es reflecteix, el futbol en si, a la sèrie. Doncs bé, val a dir que els estàndards de producció de Ted Lasso són alts, però que les escenes de l'esport es veuen més aviat falses i amb una fotografia estranya, tot i que a mesura que avança la sèrie estan més treballades.

A banda d'això, hi ha atenció al detall amb l'aparició d'equips i escuts reals -malgrat que els jugadors que en duen les samarretes no ho són-, referències i inspiracions en jugadors i entrenadors que existeixen i cameos de personalitats de diversos àmbits del futbol anglès.

Però el protagonisme a Ted Lasso el tenen les persones, per això m'he entretingut tant en repassar els personatges principals i esmentar-ne alguns de secundaris. És una història de superació, de fe en els miracles, d'esforç i fins i tot una mica d'èpica, però aquesta sèrie va sobre els seus personatges, que construeix tan bé.

L'entrenador va aprenent sobre el futbol original sobre la marxa i aconsegueix un equip digne, però sobretot treballa amb persones humanes i els ensenya a ser millors individus a través de l'exemple, que és el seu objectiu independentment dels resultats esportius.  

Perquè aquesta és una sèrie que pertany al gènere de la comèdia dramàtica. Ens farà riure, i tant, té un humor molt especial, però els seus personatges tenen misèries, moments més fumuts i traumes, i en aquest sentit es fa força èmfasi en la importància de la salut mental, cosa que hem d'aplaudir.

Ara ja fa unes setmanes que la vaig acabar, així que no crec que parli en calent quan dic que des del segon capítol vaig tenir un sentiment de no voler que s'acabés mai. I me la vaig anar dosificant, perquè sabia que no era gaire llarga, però si fins ara no us he convençut del tot -en cas que tinguéssiu dubtes sobre si veure-la o no-, deixeu-me que us digui que, inesperadament, s'ha convertit en una de les sèries que més m'han agradat a la vida.